El premi Sambori és un concurs escolar de narrativa en català que es celebra cada any, en el que hi participa la nostra escola.

L’objectiu d’aquest concurs és fomentar l’ús del català i treballar la imaginació i la creativitat per mitjà de textos escrits.

Fa uns anys que hi participen Secundària i Batxillerat i, aquest curs,  la Natàlia Vicente de (1r BAT-A) va ser finalista d’aquest concurs que passa per diverses fases de selecció.

La seva redacció és un diàleg entre dos sentiments personificats i s’expliquen lliçons que et dóna la vida. Amb aquest text ha quedat segona de Barcelona i ha guanyat un diploma i dues llibretes.

Felicitats, Natàlia!

Aquest és el seu treball:

Sota la pell

Petites gotes relliscaven per les branques de l’arbre i acabaven caient suaument sobre el rostre de Depressió. Ella era asseguda capbaixa en un vell banc desgastat sota l´arbre i jugava amb una mandarina com un nen sol al parc que no sap amb qui ni amb què divertir-se. El subjecte, a part de tenir les galtes humides i els ulls plorosos, estava realment prim i semblava que portés llargues nits sense dormir. A l´horitzó es podia entreveure una esvelta figura creueant el camí amb determinació. Duia un llarg vestit blanc que relluïa igual que quan els rajos de sol acaricien la neu i la fan brillar d´una manera extraodinària. A mesura que el vestit s´arrossegava pel terra omplia d´harmonia tot allò que tocava. Quan va arribar on era Depressió va eixugar-li les llàgrimes afectuosament amb la mà i li va dir:

-Ei, què fas aquí tota sola? Per què no véns a passar l´estona amb nosaltres?

-No – va contestar Depressió amb una dèbil veu i les espatlles caigudes. Ni tan sols es va molestar a  mirar-la als ulls. Empatia entenia perfectament pel que estava passant i encara que li donés l´espatlla a algú que només volia ajudar-la va seguir al seu costat. Quan Empatia es disposava a alliberar unes sàvies paraules, Depressió va contestar.

-No ho entendries.

Tots tenim una habilitat especial guardada aquí- Empatia va posar-se la mà al pit- Jo tinc el do de ficar-me dins de la pell dels altres, d´entendre el que senten sense que ells s’adonin que estic allà.

Depressió va mirar-la als ulls per primera vegada amb la mirada trista i perduda. Els seus ulls eren foscos i per més que els miressis no veies cap llum brillant a l´altra banda. Empatia va prosseguir al seu discurs:

-És cert que per molt que m´endinsi dins la teva ànima no aconseguiré esbrinar mai el que t´ha passat perquè t´abandonis d´aquesta manera però el que sí puc saber amb exactitud és tot allò que sents. Puc veure aquesta foscor que t´envolta, puc olorar l’última fragància alliberada per les flors abans de morir sota les teves passes, puc sentir la fredor que corre per les teves venes, puc tastar el suc ranci d´aquestes mandarines que guardes, puc escoltar el rugit dels teus budells demanant alguna cosa per menjar igual que els pobres rodamóns que esperen un miracle davant les portes dels supermercats.

-Com pots saber tant de mi? És la primera vegada que em veus- va dir Depressió eixugant-se les llàgrimes i començant a pelar la mandarina- I per què el preocupes tant de mi? Només sóc una més dins d´aquest gran planeta.

-Ets una, però no qualsevol.- Va concloure Empatia dibuixant un somriure.

En aquell moment, Depressió havia sentit per primera vegada que no estava sola, que sempre hi ha algú amb un espai buit al cor que espera ser omplet amb una ànima bessona. Empatia va observar que els seus ulls començaven a reullir com mai ho havien fet abans, les flors del voltant començaven a aixecar el cap i els seus pètals passaven de les escales de grisos a espectaculars colors vius. Quasi es podia apreciar un petit somriure al rostre de Depressió.

-Que bé que comences a animar-te- va continuar Empatia- Saps? A mi també m´han passat coses dolentes, igual que a tu, igual que a tothom. Només hi ha una petita diferència. La vida és un llarg camí, alguns dies el sol resplendent il-lumina els camps i els omple de tendressa i alegria amb els seus rajos potents, i altres la terra és banyada els dies plujosos i ajuda els núvols a omplir d´aigua l´ambient a partir de les seves llàgrimes. Però jo no, sempre tinc el cap ben alt plogui, nevi o faci sol. Vaig pel camí amb un somriure a la cara per més gotes que rebi, per més empentes que el vent em llenci. Estar feliç no vol dir haver superat, no vol dir oblidat. Simplement vol dir que ho estàs superant correctament. No vol la pena passar-te els  dies trista pensant en coses que no podràs canviar perquè el temps no s´aturarà, la maneta dels segons seguirà donant voltes, interminables voltes sense preocupar-se del nostre estat d´ànim. I recorda que no hi ha camí cap a la felicitat, la felicitat és el camí.

Depressió havia acabat de pelar la fruita i se l´havia començat a menjar. Havia deixat de ploure i el sol feia brillar la superfície de les fulles humides com si fossin petites figures de vidre. Depressió va estendre la mà i una papallona es va col-locar sobre els seus dits. Havia passat de la fredor intensa a convertir-se en una gran estufa que atreia els insectes de la vora.

-M´acompanyes, doncs? Esperança té moltes ganes de conèixer-te – va dir Empatia oferint-li la mà.

Depressió no va rebutjar l´oferta i juntes van allunyar-se lentament del vell arbre que s’havia apoderat de l´ànima de Depressió durant anys. Dues figures enllaçades deixaven enrere les penes, els patiments i els temors mentre caminaven amb un somriure a la cara cap una nova manera de viure amb il-lusió.

Realitzat per: Oscar Peña, Adrià Morales i Ángel Silvestre